​

La merceria sempre ha estat portada per alguna dona de la família, i ara les dues germanes, que som la quarta generació, hem celebrat que el negoci continuï al barri. La família portem 85 anys dedicats a les vetes i fils, i roba interior. L’any 1932  l’Antolina i el seu marit van venir de la Fresneda (província de Terol) amb tres fills. La filla gran de disset anys va aprendre l’ofici de cotillaire i els pares van posar la botiga, només amb una màquina de cosir, el material per a fer cotilles i sostenidors, i un emprovador. Després la segona filla va aprendre l’ofici de perruquera i pentinava a la rebotiga.

 

Durant la guerra i post guerra, el besavi tenia uns terrenys tres carrers més amunt, als voltants de la presó Model i conreava fruita i verdura. Si sobrava alguna cosa del consum familiar, posava unes caixes al carrer i ho venia. Es venia tot el que es podia,  també olives que portaven de les seves oliveres del poble.

 

Quan els presos de la Model sortien en llibertat, havent complert la condemna, baixaven normalment carrer Entença avall i una de les primeres botigues que es trobaven era la nostra. Com que molts sortien sense diners, entraven a vendre alguna manualitat i la nostra àvia sempre els comprava alguna cosa. Conservem encara uns esclops i uns càntirs en miniatura, fets amb pinyols de préssec i d'oliva. Quan sortien anaven ben rapats, i en aquella època era senyal  que acabava de sortir de la presó. Per a poder-ho dissimular una mica, es compraven una boina a la nostra botiga.

 

Dins la botiga, on ara hi ha ara el magatzem, hi havia la vivenda. Hi ha nascut els quatre fills de l’àvia, les dues primeres filles (l’ESter i la MARgarida, que és la nostra mare) li van donar el nom que encara té la botiga: ESMAR. Nosaltres també hi vàrem viure fins als 5 i 10 anys. Érem sis persones vivint-hi.

 

De mica en mica es va anar convertint també en merceria, mitges, i tot tipus de roba interior i funcionant a tota marxa amb l’àvia fins el 1968. A partir d’aquest moment agafen el relleu els nostres pares (la Marga, la segona filla, casada amb el fuster de la cantonada, el Ricard) i hi han estat durant 40 anys.

 

Nosaltres hem treballat durant molts anys fora de casa, d’infermera una i secretària l’altra, i a les nostres feines estàvem la mar de bé. Però ara fa quatre anys, quan els  pares en van fer 65 i s’havien de jubilar.... Ens feia molta pena pensar que es tanqués una botiga amb tanta història i que es perdessin totes aquestes anècdotes que us hem explicat. I com que les dues vivim ben a prop d’aquí, un i dos carrers més avall, no ens va costar gaire prendre la decisió de deixar les feines i continuar amb el negoci.

 

Encara tenim clientes de l’edat de l’àvia que continuen venint a comprar calces o botons i ens expliquen anècdotes de l’època en que venien a fer-se les cotilles a mida (i a xerrar una estona).

 

Les dues germanes sabem cosir, i des de petites a casa i botiga fèiem els botons folrats (se’n venien molts per a vestits de núvies i bruses). Ara hem après a fer el que ens faltava, com posar a màquina uns botons a pressió, ullets per a cinturons, etc.

 

Intentem que les clientes i clients puguin estalviar una mica. Per exemple, si ens venen a comprar una cremallera perquè s’ha trencat, abans mirem si es pot arreglar canviant només el passador (el que puja i baixa i fa que la cremallera tanqui bé).

 

Com que ens agrada cosir, i coneixem molt bé des de petites tots els productes de merceria, donem bons consells per a reparar una peça de roba que per exemple té un forat, i sempre buscant la forma més econòmica per fer-ho.

 

El pare ja s’ha jubilat, però cada dia ve a la botiga i ens ajuda al magatzem a endreçar algun calaix, o a escombrar el carrer, que el tenim net com una patena! La mare també ens ajuda perquè encara no s’ha jubilat, i ens prepara l’esmorzar, el cafè,...

 

La crisi no la notem gaire, almenys de moment. Al barri i carrers del voltant hi havia unes 10 merceries cap a l’any 1965, i ara fixa’t si n’hi ha poques. Suposo que per això tenim tanta feina i cada cop ens ve gent de més lluny. I en èpoques de crisi la gent s’arregla més la roba per a fer-la durar més, i venem més cremalleres, botons, fils, cintes per eixamplar-la, etc.

 

Sempre ha estat el centre de la família, el lloc de trobada, on hi passen a diari cosins i altres familiars a comprar, o a saludar, doncs tots ens hem quedat a viure pel barri. A més, com que tenim el magatzem, és el punt de partida quan marxem a esquiar o en bicicleta, o en patins, perquè aquí hi tenim el material guardat. I ara perquè hi ha els mòbils, el correu electrònic, i el facebook, però abans també era el punt del barri on es deixaven missatges, paquets, claus, etc. No sabem si ens farem gaire riques, però ens ho passem tan bé!

 

L’atenció als clients és personalitzada. Intentem tenir de gairebé tot el relacionat amb la merceria, i si no ho tenim ho busquen per tenir-ho al cap d’un parell de dies.

La botiga farà 100 anys més o menys quan ens jubilem, i esperem arribar-hi seguint com fins ara!. Potser algun dels 4 fills que tenim (un noi, una noia, una nena i un nen) vol continuar amb el negoci, i serien la cinquena generació.